BESALÚ

Vila Comtal de Besalú, un dels conjunts medievals més importants de Catalunya

Besalú és un dels conjunts medievals més importants i ben conservats de Catalunya. La seva situació geogràfica va afavorir que s’hi instal.lés poblament humà ja en temps reculats i que hagi estat un lloc de trobada de diverses cultures, que han enriquit el patrimoni monumental de la vila.

Mentre passegeu pels carrers i places, que mantenen un fort sabor medieval podreu conèixer i visitar els diferents elements patrimonials que la fan tan singular.

Besalú és una població de la comarca de la Garrotxa, situada a 150 metres d’altitud i que compta amb una extensió de 4,81 km². Com el seu origen indica, Bisuldunum era una fortalesa entre dos rius: el Fluvià al sud i el Capellades al nord. Gaudeix de bona comunicació per trobar-se en la cruïlla entre 3 comarques : Alt Empordà, Pla de l’Estany i Garrotxa. Besalú va començar a adquirir importància com a capital de comtat independent després de la mort de Guifré el Pilós (902), condició que va perdre en morir Bernat III -gendre de Ramon Berenguer III- sense fills; com a conseqüència, el comtat de Besalú passà a la casa de Barcelona. El 1966, fou declarat “Conjunt Històric-Artístic Nacional” pel seu gran valor arquitectònic.

El Pont Vell

Es troba ja documentat que al segle XI Besalú tenia un pont romànic que probablement no coincideix amb la forma del pont que veiem actualment. Segons els historiadors de l’UDG durant el període de Guillem el Gras comte de Besalú ( 1030-1050). El que succeeix és que en una riuada de 1315 el pont va quedar destruit ‶dirutus idestructus”, i que fou reconstruït gràcies a l’impost que establí Jaume II sota l’avís del prohoms Besaluencs. Al llarg del temps, s’ha reconstruït diverses vegades. Està format per set arcades de característica forma angular a causa de l’assentament dels pilars sobre les pedres del riu, medeix 105m de llarg i, amb la torre inclosa, uns 30m d’alt. A l’època medieval, a la torre fortificada s’hi va instal·lar el pagus comtal. Es precisava pagar 1 diner per passar a cavall, 1 òbol per persona a peu, i la mateixa quantitat per bèstia carregada. L’any 1881 ja no existia ni torre de defensa ni portal d’entrada. Es creu que fou pel pas de maquinària tèxtil ja que el pont formava part de l’entrellat de comunicació principal i que la torre estava ja en un estat molt precari de conservació. Va ser dinamitat durant la Guerra Civil i reconstruït posteriorment als anys 50-60 per l’arquitecte Pons Sorolla sota els auspicis de la Direcció General d’Arquitectura. Actualment és símbol de la localitat i el punt més adequat per accedir al seu casc antic.

Monestir de Sant Pere

Del monestir benedictí original només se n’ha conservat l’església. Aquest temple, que destaca per la seva grandiositat, va ser fundat l’any 977 pel comte bisbe Miró i consagrat el 1003 pel comte més important de la història local: Bernat I, conegut amb el sobrenom de Tallaferro. La comunitat benedictina estava formada inicialment per dotze monjos. A partir del 1111, any en què es va extingir el comtat, l’abat esdevingué la primera autoritat de la població, i durant els segles XII i XIII el monestir gaudí d’una gran influència política.  L’església de Sant Pere té la peculiaritat que presenta un deambulatori o passadís reservat als pelegrins en el qual es veneraven les relíquies de Sant Prim i sant Felicià; durant l’edat mitjana, de fet, el pelegrinatge a la vila fou molt important, com acredita també l’existència a la localitat de l’antic hospital de Sant Julià, destinat a allotjar els pelegrins. Les vuit columnes que separen el deambulatori de l’altar major destaquen per la decoració escultòrica dels capitells, composta d’escenes bíbliques, motius vegetals i animals mitològics. Dins la mateixa església es troben també les tombes dels abats més notables del monestir, així com una fossa comuna en la qual descansen les despulles dels monjos.  La façana de Sant Pere té un finestral molt singular en el qual s’aprecien les figures de dos lleons, símbol de la força, el poder i la protecció que oferia l’Església enfront del mal i el paganisme, representats amb un simi i un home.

 

Col·legiata de Santa Maria

La primitiva capella de Santa Maria del Castell era una obra modesta, només destinada al servei religiós de palau.  Surt documentada una reforma el 1055, cosa que fa pensar en una església romànica d’unes dimensions ja consolidades.  Quan a partir de 1137 passà a ser la seu d’una comunitat agustiniana, va haver de patir unes transformacions indispensables per adaptar les construccions del recinte als usos dels nous espais , i fou necessari edificar una església conforme als requeriments de la nova comunitat. Les excavacions recents han posat al descobert els absis de l’antiga capella comtal dins l’actual capçalera de Santa Maria. El que s’observa des d’aquí són les restes del que va ser un dels temples més importants de l’època. Al segle XVIII va caure la volta central. El gran campanar situat al nord cau el 1938 durant la guerra civil i amb la pedra es va refer l’església de Sant Vicenç i el pont romànic.

Miqvé i Sinagoga Jueva

El Micvé i bany jueu va ser descobert l’any 1964 per la part superior i de manera inesperada. Es el primer edifici d’aquestes característiques trobats a Espanya i el tercer a Europa. Es una sala subterrània d’estil romànic , construït amb pedra tallada. Té una finestra espitllera a l’est, volta de canó i una piscina que s’omplia de forma natural amb aigua d’una font ja desapareguda. La seva funció era la purificació de l`anima mitjançant l´immersió total del cos. La dona jueva es purificava quan es casava , quan havia de tenir un fill, després del part i un cop el mes després de la menstruació. L’home religiós es solia purificar cada divendres, abans de la posta de sol, és a dir, abans d’entrar en el Sàbat. Aquest edifici es troba en el lloc on hi havia l’antiga plaça dels jueus i en l’emplaçament que va ocupar la Sinagoga , documentada l’any 1264 . Actualment s’hi observa una part de la sala d’oració i el pati de la sinagoga, lloc on els jueus decidien gran part de les coses que afectaven a la comunitat. A Besalú van viure unes 20 famílies jueves durant el període medieval fins l’any 1436 en que marxen definitivament.

Església de Sant Vicenç

L’actual parròquia del poble, documentada ja des de l’any 977, en època del Comte-Bisbe Miró , és una església romànica amb alguns elements de transició al gòtic, com demostren la rosassa i el finestral. En el seu interior es troba la tomba gòtica de Pere de Rovira, que el 1413 va traslladar les relíquies de San Vicenç fins a Besalú. Una capella lateral gòtica custòdia la Vera Creu, cedida per Francesc Cambó el 1923; aquesta peça va substituir la primera, portada de Roma per Bernat Tallaferro el 1017 i robada el 1899.

Sant Julià

L’església- hospital és del S.XII .Fou fundat pels comtes de Besalú i construït per atendre les persones que venien en pelegrinatge, però els monjos del cenobi de St. Pere en posseïen la jurisdicció exclusiva. Encara que el càrrec d’hospitaler no surt documentat fins el S.XIV els benedictins atenien als caminants i els pobres que passaven per la vila ja que aquesta activitat és part intrínseca de la regla de Sant Benet. La façana de Sant Julià és una de les més boniques que es conserven en aquesta zona. Té sis arquivoltes o arcs en gradació successius. Quatre capitells, tres dels quals representen figures animals i un quart corinti amb fulles d’acant .De la llegenda de la creació del capitell corinti neix el mite de la planta que brota del cadàver d’un déu o d’un heroi a través del qual es veia un senyal d´immortalitat. Els capitells florals en el romànic tenen amb molta freqüència el valor d’un signe, en relació, sobretot , amb la simbologia dels números: número de fulles, de pètals, de les flors o en la relació a les formes. Tres dels capitells mostren el mateix motiu animals units en la part superior i la màscara en mig. El perfil arquitectònic de Sant Julià la fa molt semblant a l’església de Santa Maria de Porqueres. A principis del s.XX l’edifici fou utilitzat novament com a hospital i actualment acull un centre sociocultural.

Casa Cornellà

Considerada com un dels exponents de l’arquitectura civil romànica més ben conservats de tot Catalunya, data de finals del s.XII i mostra l’estructura característica d’una casa noble d’època medieval. La casa consta d’una planta baixa on es troben els estables i les dependències del servei, d’una primera planta amb una galeria d’arcs de mig punt, que va ser en un inici la vivenda dels Cornellà, mentre que a l’última planta s’hi troba el badiu. Com a tret distintiu del conjunt destaca l’estructura, organitzada en torn a un pati que permet il·luminar totes les estances. Després d’acollir la residència dels Cornellà, l’edifici va passar a mans de la família Llaudes, i actualment és propietat de la família Solà-Morales.